Confederació del Rin

États confédérés du Rhin (francès)
Rheinbund (alemany)

Confederació del Rin
Estat client de l'Imperi francès

1806 – 1813
BanderaEscut
Informació
CapitalFrankfurt del Main
50° 7′ N, 8° 41′ E / 50.117°N,8.683°E / 50.117; 8.683Coord.: 50° 7′ N, 8° 41′ E / 50.117°N,8.683°E / 50.117; 8.683
Establiment1806
Dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic6 d'agost del 1806
Dissolució1813
Forma de governNo especificat
Protector
Napoleó I

La Confederació del Rin va durar set anys (des de l'any 1806 fins al 1813). Fou creada per Napoleó Bonaparte després de vèncer Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia a la batalla d'Austerlitz.[1] El Tractat de Pressburg en va permetre la creació i en va fixar la capital a Frankfurt. Els membres d'aquesta confederació eren prínceps germànics (fürsten) amb una representació simbòlica heretada del Sacre Imperi Romà. Però el poder autèntic quedà en mans de Napoleó, que exercia la funció de protector i cada un dels estats tan sols tenia la consideració d'estat client. El presidents foren Karl Von Dalberg, durant el període de 1806 a 1813, i Eugène de Beauharnais, durant l'últim període de 1813.

Més endavant als 16 estats inicials s'hi afegiren 23 estats més. La Confederació va acabar governant a més de 15 milions de ciutadans, fet que representava un gran coixí de protecció i un avantatge estratègic per al costat occidental de l'Imperi Francès.

El 12 de juliol de 1806 es va signar el Tractat de la Confederació del Rin (alemany: Rheinbundakte), amb la presència de 16 estats confederats que formaven l'antiga Lliga del Rin. En els següents anys s'hi uniren 23 estats més arribant a la suma de 39 i un total de 15 milions de ciutadans. Francesc II va renunciar al títol d'emperador i va declarar la dissolució del Sacre Imperi Romano-Germànic. La dinastia de Francesc II (Habsburgs) s'hagué de conformar a governar Àustria. Aquest estat quedà exclòs de la Confederació juntament amb Prússia, Dinamarca i La Pomerània sueca. Erfurt i el costat occidental del Rin senzillament es van annexionar a l'Imperi Francès.

En lloc d'instaurar un monarca com a cap d'estat imitant l'Imperi Romà, hi van col·locar un arxiconseller amb el títol de príncep. Aquest càrrec fou ocupat en principi per Karl Theodor von Dalberg. Era el President del Col·legi de Reis i presidia la Dieta de la Confederació, una imitació de parlament que mai va arribar a reunir-se.

La Confederació era per sobre de tot una associació militar: els membres havien d'aportar grans quantitats d'homes per a l'exèrcit.A canvi d'aquesta col·laboració els caps de govern de Baden, Hessen, Clèveris i Berg reberen la categoria de grans ducats. Württemberg i Baviera es convertiren en reialmes. El moment més gran de la curta història de la Confederació fou el 1806 quan França va derrotar a Prússia. Al llarg d'aquest any va passar a tenir quatre reialmes, cinc gran ducats, disset principats i tres ciutats de la Lliga Hanseàtica; Hamburg, Lübeck i Bremen.

Per França era de vital importància assegurar l'embargament comercial de tot Europa amb la Gran Bretanya. Moltes regions de la Confederació no respectaven aquest embargament.A partir del 1810 Napoleó va decidir solucionar aquest contratemps annexionant a l'Imperi Francès moltes regions del nord-oest d'Alemanya.

El 1814, quan la campanya napoleònica sobre l'Imperi Rus va fracassar, molts dels membres de la Confederació es van canviar de bàndol. Aquest fet en va propiciar el seu col·lapse i posterior desaparició.

Mapa dels estats que formaven la confederació

  1. Evans, Robert; Wilson, Peter. The Holy Roman Empire, 1495-1806: A European Perspective (en anglès). Brill, 2012, p. 52. ISBN 9004228721. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Confederació del Rin


Dieser Artikel basiert auf dem Artikel Confederació del Rin aus der freien Enzyklopädie Wikipedia und steht unter der Doppellizenz GNU-Lizenz für freie Dokumentation und Creative Commons CC-BY-SA 3.0 Unported (Kurzfassung). In der Wikipedia ist eine Liste der Autoren verfügbar.